Patriòtiques

PATRIA, FE, AMOR

Déu m’ha enviat quatre fills,
esqueixos de primavera,
que Ell me’ls lliure de perills
en eixa vida terrera.
Abrivats en temps de pau,
indòmits en jorns de guerra,
que cada u sigui un esclau
al servei de nostra terra.
Que estimin les tradicions
i, amb fervor i fe cristiana,
honorin els Sants Patrons
de la Pàtria catalana.
Que si, amb esclat amorós,
sos cors aixequen volada,
no hagin de cercar redós
lluny de la terra estimada.

Quatre flames té l’escut
de la terra on he nascut
i on traspassar em plauria.
de quatre fills m’és retut
en tot temps fervent tribut
de respecte i galania.

9-IV-32.

~

EMPORDANESA

Amb música d’En J. Blanch i Reynalt

Al fervent enamorat de l’Empordà
D. Joaquim Moner

Que ets bonica quan ve el maig,
dolça terra empordanesa!
Tens el sol que a cada raig
va colrant ta plana encesa.
Tens onades de verdor
dels sembrats que l’oreig breça,
tens la mar que amb lleu remor
ses millors cançons t’endreça.
Tens cantúries dels ocells
que s’uneixen en parelles,
tens ninetes fent pomells
amb espigues i roselles.
Tens les clares nits d’istiu
amb el brill de l’estelada
i la lluna que somriu
en la volta immaculada.
Tens també feixos de llum
que amorós el cel t’envia,
de les flors tens el perfum
que es renova cada dia.
Tens rialles del jovent
que al compàs de la sardana
sent l’amor més vehement
vers la terra catalana.
Cada llavi és font d’amor,
roig clavell que es desponcella.
Dolça pàtria del meu cor
a tot temps que n’ets de bella!

Castelló d’Empúries, 27-V-18.

~

FIGUERES

A tots peus somriu la plana
clapejada de verdor,
la muntanya s’engalana
i t’ofrena ramells d’or.
De la típica sardana,
ton joiell de més valor,
per la terra catalana
com fruitura la llavor!...
A la veu de la tenora
d’amor patri el cor s’arbora
i, estrenyent ben fort les mans,
surt del cor una lloança
per la terra d’eixa dansa
que agermana els catalans.

2-VIII-19

~

A LA SENYERA

Amb la música del Mestre Jaume Pahissa

Dolçament, com el perfum
de les flors en Primavera,
sota el cel, flairant la llum,
enlairem nostra senyera.
De la Pàtria nou plançó,
aixequem-la ben enlaire,
fent volar nostra cançó
com ocell que fendeix l’aire.
que amb els cants estengui el vol
per la serra i per la plana
i acaronin vents i sol
sos colors d’or i de grana.
Sos colors que són l’espill
que ens reflexa nit i dia,
els rulls d’or del tendre fill
i el roig llavi de l’aimia.
Arborem-la amb goig intens
repicant el cor a festa;
que flamegi en jorns serens
i espetegui en la tempesta.
Que tremoli quan cantem
al damunt, com una estrella,
i si un jorn cal que lluitem
apleguem-nos al volt d’ella.

Diada de Sant Jordi de 1923.

~

ELOGI DE SANT JORDI

D’aquestes terres formoses
Vós sóu el Patró suprem,
d’aquí la flaire de roses
d’un extrem a l’altre extrem.
roses blanques i vermelles,
roses de passió i pietat,
gemades com ses donzelles,
xamoses com sa beutat.
Els ulls en Vós, com suspiren,
baró gentil i valent,
puix totes saben i admiren
vostra gesta sorprenen.
Ai, Princesa malaurada!
a cada udol un sotrac,
fins que, d’una falconada,
féreu trontollar el drac.
I, avui, coven l’esperança
de què, enfront tan greu estrall,
llampegaria la llança
i trotaria el cavall.

26-IV-29.

~

CATALUNYA ENDINS

Com braç alçat la xemeneia
de dia i nit senyala el cel,
si a la claror fa poc somreia
ara conversa amb un estel.
I de sa gola negra i tosca
que sols vomita glops de fum
els mots es perden per la fosca
com d’una toia el grat perfum.
Aquests devenen menys confosos
com més manyac és el moment
i més estels són obirosos
com més avança el parlament.
I va contant a les estrelles,
fragments dispersos de metall,
les exquisides meravelles
i l’honradesa del treball.
Mes la conversa és estroncada
amb l’arribada del nou jorn
que fa invisible l’estelada
i al món desvetlla amb son retorn.
I torna a alçar-se la fumera
que va estenent-se per l’espai
com esbullada cabellera,
com el brancatge d’un desmai.
I les glopades que al vent dóna
ans d’esvair-se l’hi han teixit
damunt del front una corona
i una garlanda arran del pit.
I a la caiguda de la tarda
que la foscor desplega el vel,
el braç gegant que fa basarda
segueix alçat signant el cel.

Sabadell, Agost de 1919.

~

NOSTRA DANÇA

De totes les que es fan, no hi ha cap dansa
que m’entri tant al cor com la sardana;
de veure-la ballar l’esguard no es cansa,
el goig dels balladors se m’encomana
i em sento esperonat per la frisança
d’entrar en eixa dansa sobirana,
com en el temps, de grata recordança,
de ma vida joiosa i jovençana.
Mes m’adono que el feix dels anys em pesa
i que manca a mon cos la lleugeresa
per seguir el seu ritme movedís,
mentre que ella és més jove cada dia,
i, encar que sempre igual, ma fantasia
li troba a cada punt un nou encís.

~

PATRIOTICA

Sento una pena en el cor
que és turment de ma vida,
i és la causa d’eix dolor
veure ma pàtria oprimida.

Veure-la lliure, creixent
i forta com fou un dia,
és el meu desig fervent,
ço que mon cor més ansia.

Que pugui aixecar el front
amb el cor ben net de penes,
redimida de l’afront
d’arrossegar cadenes.

Que el sol de la llibertat
al donar de ple en sa cara
borri els senyals que han deixat
les llàgrimes de suara.

Que sigui aimada dels fills,
enorgullits de sa història,
tant si la volten perills
com si li somriu la glòria.

Que els núvols de tempestat
en cap temps son cel entelin
i les sements se maldat
en ses vessanes no arrelin.

Que les antigues cançons
floreixin en tots els llavis
foragitant les passions
i fent oblidar agravis.

Que sigui l’honrós segell
de tota festa galana
el ball tan noble i tan bell
com és l’airosa sardana.

Que honorem tots amb amor
sa llengua, com ens pertoca,
amb una altar en el cor
i un encenser en la boca.

I que si cap entrebanc
ens obstrueix la carrera
vessar, si convé, la sang
defensant nostra bandera.

Castelló d’Empúries, 5-X-18.

~

ENLAIRANT LA SENYERA

Per a l’orfeó “Germanor Empordanesa” de Figueres

De plegat amb tu, senyera,
a l’alçar-te riallera
nostres veus s’aixecaran
i per la serra i la plana
de la pàtria catalana
les cançons ressonaran.
Traspassarem les fronteres
i en terres estrangeres
hi durem nostres costums,
que les flors que són badades
de la planta separades
també llencen sos perfums.
Les quatre barres vermelles
i aqueix esplet de roselles
són ton joiell més preuat,
és la sang que un jorn vessaren
nostres avis que lluitaren
a la veu de llibertat.
A ton ombra venerada
la donzella és respectada,
els petits devenen grans
i en els moments enguniosos
tant com en temps venturosos
tots ens hi allarguem les mans.
Lliuraràs la nostra testa
del perill de la tempesta
amb tendresa maternal
i com si obrissis uns braços
ens conduïràs els passos
pel camí de l’Ideal.
T’aixacarem ben enlaire
fent que t’amanyagui l’aire
i adés besi el sol roent,
que de llum el cel t’amari
i que mai no et desempari
nostre cor ni un sol moment.

3-VII-18.

~

DESLLIURANÇA

Brau segador, sega arran,
ni una espiga deixis dreta,
que els ocells quan tornaran
trobaran la feina feta.
Massa temps s’hi han atipat
sens que res sa fam acalli;
el que vulgui collir blat
que se’l sembri i se’l treballi.
Segador, sega amb afany,
que l’espiga ja és madura
i cap any fou com enguany
la collita tan segura.
No t’espanti el sol roent
que l’espiga ha rossejada,
a encoratjar-te, somrient,
volarà la marinada.
Sega arran, brau segador,
decidit la falç empunya
amarant amb la suor
el terrer de Catalunya.
I al rebre-la de ton cos
prendrà tan forta embranzida
que esberlarà el jou odiós
que tant temps la té oprimida.
Segador, sega amb delit,
Que la pàtria t’ho demana
ans no salti de son llit,
bramulant, la tramuntana.
Tot el gra resguardarem
per si un jorn la fam s’hi aferra
i amb la palla cremarem
els botxins de nostra terra.

Castelló d’Empúries

~

VIDA CATALANA

Quan sa festa celebra la vila
a la plaça s’aplega el jovent
on la cobla les notes destil·la
d’una dança de ritme escaient.
Nostra bella i airosa sardana
matisada d’antiques dolçors
que als bons fills del terrer agermana
i satura de tendres amors.
Com voregen el rusc les abelles,
on s’estotja el tresor de sa mel,
els fadrins fan també amb les donzelles
que s’assemblen els àngels del cel.
Quan pels aires les notes resonen,
com d’ocells refilaires un vol,
amorosos les mans tots es donen
confonent-se llurs cors en un sol.
Cor lleial de tot fill d’eixa terra
Que per ella daria la sang,
Del que res l’amor ferm en desterra
Ni de l’odi ha esquitxat mai el fang.
Puntegem decidits nostra dança
amb la vista clavada al cel blau,
mentre l’hora anhelada s’atança
de trencar les cadenes d’esclau.

Castelló d’Empúries, 6-VI-19.

~

FANTASIA

Vull reposar en ma terra
Irisada d’esplendor
Soterrat prop d’una serra
Coronada de verdor
Amb les mans damunt el cor

Cada nova matinada
A volades, els ocells
Trencaran la pau sagrada
Amb sos cants sentits i bells;
La flor , quan es desclourà,
Ufanosa, vetllarà
Nit i jorn la meva fossa
Y la lluna argentarà
Amb sa llum la tosca llosa

Castelló d’Empúries, 18-IX-18.

~