Ofrenes

MON PRESENT (1)

Per als Srs. En Josep Maria Valls
i Na Maria Antònia Garrigolas,
en el jorn de ses esposalles.

Quan més els cors glateixen i dringuen les rialles
perdoneu si profano la joia del moment,
també vull que us arribi el meu modest present.
Ja sé que serà una ombra, una flor sense aroma
enfront els rics objectes i el devassall d’argent,
però eix obscur versaire, quins cabals són la ploma,
vol dir, valent-se d’ella, lo molt que son cor sent.
i és que eixa unió sigui clara font d’on dimana
doll constant de ventures en plàcida corrent,
que aviat s’enriqueixi la raça catalana
amb plançons forts i rectes que no els vincli cap ven,
que envolti vostres vides, fins a les acaballes,
un flonjo núvol rosa sota un cel esplendent.
Si esdevé el que us desitjo en vostres esposalles,
no tindrà gens de vàlua el meu humil present?

Cân Paralleda, Novembre de 1919.

(1) Composició per a ésser llegida en l’àpat de noces.

~

TORRE BLAVA

Per a Na Francisca Massana, vidua de Valls

Masia que ets blanca com un borralló
de la neu que envia l’hivern inclement
i a cada finestra i a cada balcó
hi tens una llenca de cel esplendent.
Si, sovint i amb fúria, t’escomet el vent
com per escombrar-te del cim del turó,
veus el sol somriure’t des del firmament
i a la nit la lluna et tira un petó.
I aquella velleta tot cor, tot bondat,
que, com tu, masia, ja té el front nevat
i com tes finestres té blavencs els ulls
i tal com la lluna i el sol fan amb tu,
espera, afanyosa, un infantó bru
per besar sa cara i amoixar sos rulls.

Ca’n Parellada

~

PLANY (1)

Al Sr. D. Antoni Garrigolas

Al veure el llom del Pirineu
tot blanc de neu
m’ha fet venir tristesa
i he recordat amb greu dolor
mon front un temps coronat d’or
i avui cobert pel vel de la vellesa.

Si jo sabés que eix vel de neu
fes tal com fa amb el Pirineu
que avui s’hi posa i demà és fora!
però la neu que hi ha en mont front
em fa memòria de que al món
daré aviat l’adéu i aquest record m’acora.

La primavera arribarà
i al Pirineu no hi quedarà
de neu tan sols ni l’ombra,
i la blancor de mos cabells,
que ans l’or tenia enveja d’ells,
només la pot borrar la mort que tot ho escombra.

Com és inútil el neguit
que s’inicia dins mon pit
si ja cap primavera
em pot lliurar de la fredor
d’aquesta neu que em glaça el cor,
tornant-me tal com era!

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

Avui he vist el Pirineu
cobert de neu
i m’ha vingut tristesa.
Quin goig més gran si com fa amb ell
fes fonediça un sol parell
la neu que hi ha en mon front, la neu de ma vellesa!

Perpinyà

(1) Poesia guanyadora del “premi del Consistori”
en els Jocs Florals de Perpinyà, any 1913.

~

FLORETA

A la meva eixerida nebodeta

Petita Colometa
bufona
riallera i inquieta,
que ets bona!
Aixeca la maneta
grassona
d’alguna poncelleta
pariona.
Flairosa com la poma
del ciri.
deixa, blanca Coloma,
que’t miri
i que ton pur aroma
respiri.

Castelló d’Empúries, gener de 1919.

~

ANGELICA

En la comunió del meu fill

Com la flor tot just desclosa
als afalacs de la llum
té l’abella remorosa
que, a l’albirar-la, s’hi posa
i s’ubriaga amb son perfum,
que la porta del Sagrari
s’obri, espero delerós,
fervorosament entrar-hi
i, com l’abella, xuclar-hi
l’essència del vostre Cos.

Juny de 1930.

~

LA MEVA BARCA

En la benedicció de la “Non-Non”
del senyor J. Mª Valls

Una barca més o menys
és pel mar ben poca cosa,
són tan grans els seus domenys
perquè arribi a fer-li nosa! ...
Però és el més bo dels móns
per mi, aquesta barca ardida,
bressol de les il·lusions
dels anys que em queden de vida.

Roses, 1930.

~

ENDREÇA

Per a la xamosa nena Concepció Salvador

Colomet de fina ploma,
que esperes alçar el vol
per a travessar la broma
i esguardar de fit el sol.
Poncelleta tendra i gemada,
que et transformaràs en flor
als petons de la rosada
i del sol a la xardor.
Àngel que puresa exhales,
quan l’hivern glaci son front,
dóna-els-hi escalf amb tes ales
als qui t’han posat al món.

30-VII-20.

~

LES COMPANYES

Garlanda de companyes de cara riallera,
que res el goig entela del vostre cor joiós,
i quan sortiu a fora ompliu la carretera
del baume jovenívol que deixa vostre cos.
Que no teniu temença d’anar i venir soles
i entreu, de la masia, dins el jardí florit,
perfumat de l’aroma de les fresques violes
que es moren de frisança, per ornar vostre pit.
Que quan fins a mi arriben vostres rialles clares
volant vinc a vosaltres com a papalló a la flor
i si la veu se’m nua davant les vostres cares
el pit sent l’escomesa del glatiment del cor.
Que us ofreno les roses més odorants i belles
perquè us ompliu la falda i el pit abastament
i el claveller despullo de ses tendres poncelles
perquè us ompliu la falda i el pit abastament
i el claveller despullo de ses tendres poncelles
perquè, a l’escalf, esclatin, de vostre pit ardent.
Que sento, a l’allunyar-vos, pregona melangia
i quan per la carena heu desaparegut
teniu que us acompanya la meva simpatia,
deixant-me, en canvi, el baume de vostra joventut.

Can Parellada, Masquefa 8-III-20

~

OFRENANT FLORS

Et faig present d’eix pomell
de les flors més escollides
que he trobat en mon jardí
i que ara vinc a collir-les.
Aquests flairosos clavells
vermells com foc, signifiquen
tos llavis, bresca de mel
que l’ànima dolcifica.
Aquestes roses d’olor
les teves galtes imiten,
les volia més semblants
i cap roser en tenia.
Aquestes violes són
la teva modèstia, aimia,
i aquest formós lliri blanc
de ta puresa és l’insígnia.
Els pensaments, volen dir
que amb tu penso nit i dia,
de les fulles la verdor,
l’esperança que m’anima,
i el girasol que hi ha al mig
soc jo, que sempre tinc fixa
la vista en tu, que ets mon sol,
mon conhort i ma alegria.
Aquest present que t’he fet
d’un ram de flors escollides,
guarda’l mateix que un tresor
perquè hi tinc l’ànima unida.

3-VIII-18

~

SOMNIS ROSA

En la primera comunió de Jacint Carreres

Passava els jorns de ma vida
teixint purs somnis d’infant
d’una dolcesa exquisida,
d’un plaer embriagant.
Quin error més lamentable,
ara que el somni és truncat,
era aquell gaudi inefable
del qual em creia voltat!
Avui el goig m’extasia,
Puix tinc ras de llum el pit
del Sol de l’Eucaristia
que no coneix mai la nit.

19-V-32.

~

MONTSERRAT

Per a Na Montserrat Puig

Duus el nom de la Verge Morena,
dolça Mare dels bons catalans,
i com Ella de gràcies ets plena
i colrada de cara i de mans.
Ella té abastament pedres fines
i joiells d’estimable valor
i tu els tens de tos ulls en les nines
i en tos llavis d’encesa rojor.
Ets com Ella petita, petita,
com el seu també el front et relluu
i com Ella ets dotada d’ermita,
que és mon cor que batega per tu.
Allí et tinc dolçament recatada
com el tendre ocellet dins el niu,
on hi servo amb ma tèbia alenada
sempre encès de l’amor el caliu.
I si aquest cada jorn més s’hi aferra
Cada instant és més viu mon anhel
i si tu ets mon conhort en la terra
al deixar-la Ella em guiarà al cel.
Duus el nom d’eixa Verge adorada
i com Ella ets petita i ets gran
i si d’àngels és Ella voltada
tu en seràs dels infants que vindran.

Masquefa, Novembre de 1919.

~

POSTAL

De ton claveller florit
les fresques flors m’ofrenaves,
quan de mi l’esguard giraves
les besava amorosit.
Sadollat de ses sentors,
les quals tot sovint somnio,
avui, amb fervor, t’envio
aquesta toia de flors.
Si no et fan cap il·lusió
per ser mancades de vida,
pensa que qui no t’oblida
hi ha posada l’afecció.

5-III-20.

~

UN POM DE FLORS

Rep com un present dels bons
eix pom humit de rosada,
si alguna flor mancada
jo l’he eixuta amb mos petons.
L’he aplegat ans que la llum
tingués els parpres desclosos
i recollís el perfum
amb sos llavis cobdiciosos.
Les he tretes del seu llit
que encar les gronxava l’aire
per posar-les en ton pit
i unir la seva amb ta flaire.
L’aroma de tos vint anys
com no el té cap primavera,
la de ton cor net d’enganys,
la de ta cara encisera.
La de tos ulls feridors,
la de ton pit de gavina,
la de ta veu argentina
desgranant mots seductors.
La de tos negres cabells,
la de tes galtes rosades,
la de tos llavis vermells
com magranes esberlades.
La de ton riure festós,
la de ton ànima pura,
la del model d’escultura
que Déu ha obrat en ton cos.

21-I-20.

~

A UNS ULLS

Per a la senyoreta Rosa Masana

Ulls radiants de claredat,
estels de les nits serenes,
la llum dels quals no ha entelat
la tenebra de les penes.
A vosaltres soc lligat
amb entranyables cadenes,
que us estimo, ulls de bondat
com sang de les meves venes.
I us voldria per mi sol,
ulls de puresa i consol,
esguardant-me nit i dia;
i al volar l’ànima a Dèu
que us poséssiu davant seu
i li aclaríssiu la via.

Masquefa, Maig de 1921.

~

REGINA NOSTRA

Mare de Déu del Montserrat,
Verge amorosa, dolça i pia,
Vós em teniu el cor robat
i us l’ofereixo cada dia.
Perquè el maligne, sempre atent,
no em posi el jou de l’esclavatge,
porto en la boca i en la ment
el vostre nom i vostra imatge.
Viure prop vostre, presoner,
fóra per mi la més gran cosa,
però, soc xic i matusser
i Vós sou alta i sou xamosa.
I el jorn que pujo, quan s’esmuny
el prec del llavi que us implora,
us veig més alta que de lluny
i jo més xic tan a la vora.

11-III-29.

~

ENGRUNES

Per a la simpàtica i riallera
amiga Anna Font

Si un jorn perdés l’alegria,
vulgui Déu no arribi mai,
cap temença em donaria
el recobrar-la, això rai!
A les portes trucaria
de ton cor sempre joiós
i – dóna-me’n – et diria
ja que tu en tens per tots dos
-
Si un jorn sents la campana que amb veu pia
diu que mon esperit
s’ha alliberat del cos que el retenia,
atansa’t a mon llit
i malgrat em cobreixi la mortalla,
alçant ton front serè,
esclafeix llargament una rialla
i ressuscitaré.

1-I-20.

~

SONET

Per a la Srta. Francisca Tort

Morenô exquisida,
fina morenor,
papallona ardida
al cim d’una flor.
Encesa ferida,
màgic brollador
de cants a la vida
d’oracions d’amor.
Rialla sonora
que dringa a tothora
i el cor f estremir.
Ulls negres de móra
quin esguard implora
qui els veu relluir.

Masquefa, Novembre de 1919.

~

TA FORMOSOR

Ets formosa com no és
cap celebrada bellesa
i t’ajuda a ser-ho més
ta excessiva senzillesa.
D’haver vist tos ulls divins
tinc al cor una ferida
i penetra tan endins
que no es tancarà en ma vida.
Sento la cremor al pit
de la flama que hi ha encesa
i viuria penedit
si no et deia, i amb fermesa,
que la treva a mon penar
amb la mort em serà dada,
mentre pugui descansar
sota el cel de ta mirada.

5-II-19.

~

LLOA

A Na Carme Pla

La teva pell és fina com l’oreig
d’una aubada de Maig fresca i lleugera,
la teva veu és dolça com festeig
d’ocells al retornar la Primavera.
Les teves dents són cobdiciats tresors,
gai estol de coloms que van i vénen
sempre a frec dels teus llavis temptadors,
vermells com dues teies que s’encenen.
Els teus cabells són rossos com el blat
quina espiga ja el sol ha madurada,
les teves galtes de color rosat
són fruita que convida a ser tastada.
Els teus ulls són brillants i enhartadors,
blaus com el cel, el mar i les muntanyes,
són sagetes que es claven en els cors
i fan sentir mil sensacions estranyes.
Té ton riure el dringar d’un picarol,
és melodia tendra i delicada,
és aigua que s’esmuny del rierol
i juga amb les floretes de la prada.
Mes tot això res val si és comparat
amb el teu cor joiós, font de tendresa,
el millor de tants dons com t’ha donat
la pròdiga i gentil Naturalesa.

~

JARDI FLORIT

Per a la senyoreta Caritat Martí

En una casa senyorial
hi ha un jardí meravellós
com no n’he vist cap més d’igual
amb tant de llum, ni tan flairós;
tant en temps de fred com estival
hi bat el sol esplendorós
i el majestuós i antic casal
el son li vetlla silenciós.
Però l’encís d’aquest jardí
són unes mans de gessamí
i uns ulls serens com tros de cel
que a les flors cuiden amb anhel
bo i deslliurant-les de perills
tal com la mare fa amb els fills.

Castelló d’Empúries.

~

ETS MORENA

A Na Maria Pla

Ets morena i si sabessis
com t’escau la morenor!
Si algun dia la perdessis
perdries la formosor.
Ets del to d’aquesta terra
que fruitura amb tant d’esclat,
ets com la Flor de la serra,
la Verge de Montserrat.
Tens els braços i la cara
del color del nostre pa,
benaurat el qui s’hi empara,
venturós qui et pot mirâ.
Ets flor que el sol ha colrada
amb el foc dels teus petons,
quina flaire és cobdiciada
per ocells i papallons.
Ets posta quieta i serena
d’un dolç capvespre amorós,
quina solitud emplena
l’esveltesa del teu cos.
Ets senzilla, airosa, franca
i ets morena, tant se val,
però tens l’ànima blanca
com la claror matinal.

Castelló d’Empúries.

~

A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS DE VALÈNCIA

a la qual un nombrós estol d’orfeonistes de
“Germanor Empordanesa” li féu ofrena d’un
formós ramell de flors naturals

Les flors que us oferim, Verge pietosa,
són senzilles mateix que el nostre cor,
més, la viola humil també és flairosa
i el cor dels catalans és tot dolçor.
És tot dolçor i avui en veure-us gosa
i és inundat de la radiant claror
que rep dels vostres ulls, Mare amorosa,
més brillants que els estels, més purs que l’or.
Que ens acompanyi arreu vostra mirada
i la via ens senyalin vostres mans
i així ens plaurà més la curta estada
en eixa bella terra de germans,
i els nostres precs seran més fervorosos
i els nostres cants més dolços i harmoniosos.

València, 3 d’agost 1918.

~

SOLITUD

Per a Mn. Bartomeu Barceló,
l’amic llunyà i invariable

Cada jorn m’és menys grat viure entre els homes;
accediu, Déu pietós, a mos anhels;
quan la llum bat, confondre’m amb les bromes
i a la nit encaixar amb els estels.
Dalt la serra més alta i isolada,
i en un recer joliu i acollidor,
compartir-hi amb l’esposa i la fillada
les emocions més pures de l’amor.
El treball i el respecte per divisa,
lluny dels cants de sirena enganyadors,
que es desprenen els dies d’altra guisa
pel que es guanya el sustent amb ses suors.
Dormir sempre amb la porta esbatanada
sens temença ni al furt ni a la traïció,
que és menys malvat l’instint de la llopada
que el de l’home instigat per la passió.
Aprendre de cantar amb l’ocellada,
enyorós de no alçar, com ella, el vol,
i emmirallar-me en l’aigua regalada
del corrent cristal·lí d’un rierol.
Sota el viu espurneig de l’estelada,
quan no encalça a les hores cap neguit,
del bassal de la lluna sossegada
avalotar les aigües amb el dit.
En el temps melangiós de l’hivernada
que els jorns ja apunten ribetats de fosc,
somniar prop la llar alimentada
amb troncs nusosos estrellats al bosc.
Sentir el bramuleig de la tempesta,
talment una tocada de titans,
que abans de l’escomesa es manifesta
amb procedir més noble que els humans.
Escoltar com s’atança i desespera
llençant udols de ràbia i de despit
i, entrelligant dels pins la cabellera,
deixar-los desvetllats tota la nit.
Eixamorat el pit de llum serena,
orfes de les mirades de tothom,
cada dia amb els fills dalt la carena
mostrals-hi els homes el petit que som.
Fels-hi esment de la fera i crua guerra
que sostenen febrosos i encegats
a impuls de l’odi que en sos cors s’aferra
oblidant-se pels fins que són creats.
Esguardar com pel llot de la mentida
s’arrosseguen i embruten forts i ferms,
com si la missió nostra en eixa vida
no anés més lluny que ésser festí dels verms.
Llurs cossos amb el meu escudaria
contra els vicis despòtics i tirans,
a l’ensems que a l’etern demanaria
no sorgís un Caín entre els germans.
I que al terme de mon pelegrinatge
em deixés arribar voltat dels meus,
essent el meu record, més que heretatge,
conhort i guia en llurs trastorns més greus.
I el jorn que l’esperit prengués volada,
freturós d’assolir son ver destí,
que escamés les dolçors d’una rosada
de germanor vers l’humanal llopada
i el munt de verms que de ma carn gelada,
goluts, s’arremolinin al festí.

Roses, 8-VII-32.

~

ELS VELLS

Als meus estimats pares

Mireu els pobres vells
als qui el fred tant espanta;
per ells ja el cel no és blau ni l’ocell canta,
res els don goig a ells.
L’únic que els don consol
i els endolceix la vida,
que amb la mort ja va unida,
és quan veuen el sol.
El jorn que en fa, veureu
que tots se’n van a pendre’l cap a l’era;
tenen la cara groga com la cera,
la seva testa és blanca com la neu.
I com el gira-sol
que de l’astre del dia
segueix sempre la via,
també els veureu a tots de cara al sol.
Parlen amb desconhort
dels jorns de sa infantesa,
dels temps en què era encesa
la flama de l’amor dins el seu cor.
I enyoren aquells jorns
en què lluint les roges barretines
fins fletxaven els cors de les fadrines
dels pobles dels entorns.
Temps de somnis, dolçors,
de neguit i quimera...
Quan és la Primavera
és quan amb més esclat s’obren les flors.
... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
El sol s’ha post. La nit
davalla silenciosa,
la veu de la campana, majestuosa,
crida els fidels, perdent-se en l’infinit.
Els pobres vells desfilen poc a poc,
dient-se amb alegria:
- Fins a demà, companys; si fa bon dia
ens tornarem trobar al mateix lloc. -
I se’n van, sens pensar
que demà, tal vegada
la mort d’algun la vida haurà segada
i no hi podrà tornar.

~