Festes i Tradicions

Caritat

A donya Àngela Huguet , Vídua de Ma-

rull, Presidenta d’una de les taules de la

Festa de la Flor a profit dels tuberculosos

celebrada a Barcelona el diumenge passat.

El sol, hòstia puríssima, que el temple
immens del món inunda de claror,
com volent dâ als mortals un bell exemple,
llença damunt la terra sos raigs d’or.
Les taules que han guarnides mans pietoses
per a rebre del poble l’òbol franc
ubriaguen amb la flaire de les roses,
els clavells dobles i algun lliri blanc.
Com un vol de colomes missatgeres,
trencant la dolça pau del jorn daurat,
un estol de dametes enciseres
trasteja pels carrers de la ciutat.
I les rialles fresques d’eixes nenes
que captiven els cors dels vianants
fan que la caritat brolli a mans plenes
per a consol de desvalguts germans.
Les dames que les taules presideixen,
vetllant per a què tot estigui prest,
de goig les seves cares resplendeixen
al veure tant d’altruisme manifest.
Car quan la darrera hora hagi arribada
dels que el fer bé ha estat l’únic anhel
serà cada bona obra realitzada
un graó que als apropi més al Cel.

Castelló d’Empúries, 26 de maig del 1918.

~

La vetlla dels Reis

És la vetlla dels Reis, vetlla anhelada,
que malgrat el ser freda i borroscosa,
gosen tant els infants amb sa arribada,
que aquest goig la transforma en nit joiosa.

Els rengles de fanals de llums inquietes,
enarborats en la foscor per nins,
són com les diminutes marietes
que es posen a les vores dels camins.

Quan un deixos fanals el vent colpeja,
llengotejant en l’ombra de la nit,
sembla una pobra ocella que aleteja
perduda en la buidor de l’infinit.

Els infantons de cara riallera,
amb veu sonora i enlairant els llums,
desafiant el fred que arreu impera
omplen l’espai de joia i de perfums.

I cada volta que ses tendres cares
esdevenen pel fred amoratades,
els hi tornen l’escalf les dolces mares
amb el foc xardorós de ses besades.

I quan tot dorm, que cada infant somnia
amb el present que els Reis li podran dur,
com comprenent la magnitud del dia
s’esqueixa el nuvolam que el vent destria
i el cel somriu més lluminós i pur.

Castelló d’Empúries, desembre del 1918.

~

19 de Març

Quan el jorn s’ha desvetllat
no s’ou el vent que remora
i al mostrar-se el cel tapat
sa blavor l’esguard enyora.
Tots els lliris s’han badat
quan els ulls ha obert l’aurora
i la terra han embaumat
amb sa aroma embriagadora.
De la vila i despoblat
la campana, amb veu sonora,
ungida de majestat,
a tot fidel rememora
del jorn el significat,
car l’Església, redemptora
de la trista humanitat,
sent la joia que l’arbra.
El poble s’ha congriat
al temple august que l’honora,
pregant al Sant venerat
que el protegeixi a tothora.
Tomba, ans son prec no ha finat,
la pluja benefactora;
són llàgrimes de bondat
que, agraït, Sant Josep plora.

Castelló d’Empúries, 19 de març del 1919


~

Revetlla

Per festejar Sant Joan
encendrem una foguera
al bell cim del llom gegant
de la serra més prospera.
Hi apilarem serments secs,
brancs de pi i feixos de canyes
i el flameig i els espetecs
deixondaran les muntanyes.
La saltarem amb delit
i a l’entorn farem sardana,
tot sadollant-nos el pit
de la flaire de muntanya.
I els nostres fronts tan colrats
i les galtes tant vermelles
semblaran clavells badats
a l’escalf de les estelles.
Els estels per llantions
i el cel blau fent-nos de sostre,
cantarem gaies cançons
amb regust de cosa nostra.
I lliscarem pel pendís
abans no apunti l’aubada
i no desfaci l’encís
d’eixa nit tant desitjada.

20 d’abril del 1924.

~

Expiació

El disc de foc és apagat
i el ventijol s’està encauant.
El jorn és llis i sossegat
com la mirada d’un albat.
La nit s’atança dolçament
com l’agonia d’un creient.
S’han abraçat tant quietament
que ni l’esguard n’ha hagut esment.
No té l’arbreda, avui, remors,
ni l’ocellada cants sonors,
ni té la posta resplendors.
Per l’indefens que advoqui el fort,
que tot fi noble toqui a port,
que aprengui el món... Jesús és mort!

26 de març del 1929.

~

Nit de Sant Joan

Quan per la terra s’estendrà
de Sant Joan la nit somniada,
serà una flor que esclatarà
de cada foc la flamarada,

quina rojor es confondrà
amb el brill pur de l’estelada
i el cel i terra semblarà
que s’hagin dat una abraçada.
I en l’ample espai fita la vista,
com greu visió que el cor contrista,
per breus moments recordaré

la fi brutal, impia i trista
que féu la testa del Baptista
en mig les mans de Salomé.

~

Sant Joan

Clara nit de Sant Joan,
nit divina, perfumada,
tantes voltes desitjada
per la nina i el galan.
Quan els vostres astres brillaran
en la volta immaculada
a l’escalf d’una besada els seus llavis s’encendran.
I en tant, la lluna, somrient,
enviarà sos raigs d’argent
a l’amorosa parella,
un rossinyol, inconscient,
l’encís de tant dolç moment
desfarà amb sa cantarella.

~

Corpus

Es sent arreu el poble l’olor de la ginesta
que amb eures i roselles catifen els carrers,
la llum serena i pura d’un cel net de tempesta
sovint és emboirada pel fum dels encensers.
La processó fa via pel poble qui és en festa
i la multitud pia i l’hom de cor pervers
amb els genolls en terra coten humils la testa
al pas de Déu fet home qui regna l’Univers.
I amb les cançons, els resos, d’encens i flors les flaires,
com una ocella enorme presonera dels caires
del vell cloquer altívol qui del poble és al nord
barreja la campana sa veu potent i clara,
la que tot fill de poble venera com a mare
qui riu en ses ventures i poblarà en sa mort.

~

Estampa de la Primera Comunió

Per a la meva filla Teresa

Jo, barca encallada
sens guia ni nord,
VOS, fresca ratxada
que a totes dúu a port.
Al port del Sagrari,
sempre lluminós,
on vull arribar-hi
menada per VOS.

13 de maig del 1932.

~

La Festa Major

Festa major
que no sabent d’on ets vinguda
ni els anys que portes d’antigor
a tot arreu ets ben rebuda.

Festa major,
a cada entorn de ta arribada
són una tofa de blancor
tots els indrets on fas parada.

Festa major,
deu abundosa d’alegria,
sots ton mantell de germanor
s’ha congriat la rodalia.

Festa major
que un jorn m’has vist el mugró al llavi,
més tard gaudint d’un foll amor
i avui em trobes fet un avi.

Festa major,
tu ets sempre igual i sempre ets nova;
si jo pogués mudar-me el cor
i ésser com tu eternament jove!

 ~

Tribut

Castellonina

Pel Juny, quan és Corpus la diada,
mateix que una donzella endiumenjada,
allà on ha de passar la processó
cada nina engalana son balcó
i amb paper i floretes de la serra
paga tribut al Rei del Cel i terra
la vila laboriosa i encisera
que tot l’any té perfums de primavera.
Pel Novembre, amb Tot-Sants a l’avançada,
la vila té la vida sossegada,
car ja ha finit la tasca de l’estiu.
Cada balcó és un llavi qui somriu
d’ençà que apunta el jorn fins que fosqueja,
cada balcó es un llavi que flameja
curullat de vistoses penjarelles
que besa el sol i vetllen les estrelles.

Quan és Corpus, la vila, dels grans dies
té l’aspecte, i amb tendres melodies
festeja a qui la lliura de perills,
més, pel Novembre és Ell qui l’engalana
amb el fruit que ha donat cada vessana,
única font de vida de sos fills.

Castelló d’Empúries, 31 de maig del 1918.

~

Totsants

Quan torno al cementir
tinc el cor ple de tristesa,
que allí hi reposen els sers
que he estimat més a la terra.
Els que no hi teniu ningú
aneu-hi avui que és alegre,
els ninxos són tots florits
mateix que la primavera.
Jo hi vaig cada dematí
a dur-hi un ram de floretes
i a resar-hi una oració
pels parents que no existeixen.
Avui no hi vull pas anar,
tot és gent que van i vénen
i jo vull ésser sol, ben sol
a plorar les meves penes.
Perdoneu-me, éssers volguts,
si avui vostra tomba és freda,
que, si a les altres hi han flors,
és perquè avui és la festa.
Els demés dies de l’any
resten tristes i desertes,
mentre que el vostre repòs
sempre es troba goig en veure’l.
Demà tornaré a resar
i a portar-hi el ram com sempre,
que hi estic més bé tot sol
per plorar les meves penes.

27 d’octubre del 1912.

 ~

La vetlla dels morts

La nit s’estén
damunt la plana,
udola el vent,
de tramuntana.
Negra foscor
tot ho embolcalla,
res fa remor,
la terra calla.
Nit de dolor,
nit de feresa
que omples el cor
de greu tristesa.
Tot resta mut
a la masia,
tot és quietud
i melangia.
Solament s’ou
belar l’ovella
i el bou que mou
mandrós l’esquella.
Fent sa missió,
trista campana
una oració
pels morts demana.
Entorn del foc,
movent els llavis
ben poc a poc,
resem pels avis.
Les oracions
el flam segueixen
dels vells tions
que el foc guarneixen.
I sempre amunt
van fent camí,
cercant el punt
de son destí.
Quan hem resat,
sens dir paraula,
tothom s’ha alçat
per anâ a taula.
I aquell sopar
que els altres dies
era un gosar,
doll de follies,
que trist anit
prô amb tal tristesa
que d’anâ al llit
fins fa feresa.
I a fora el vent
tant fort udola,
que apar talment
que el mas tremola.

Castelló d’Empúries, octubre del 1918.

~

Nadal

El lluminós Nadal
festa magna, sagrada,
el goig espiritual
ens porta amb sa arribada.
En mig l’hivern gebrat
és com una foguera
que el món ha transformat
en plena primavera.
D’eix jovenívol goig
qui no em copsa una mica,
si el món es torna boig
amb tants cants i musica!
I el cel apar més blau,
més serena la pensa,
el dolor més suau,
la joia més intensa.
Car de mos fills absents,
asseguts a la taula
passaré bells moments
escoltant la paraula.
I em voltaran els néts
de galtones rosades
perquè els hi conti fets
de follets i encantades.
I llavors, gai Nadal,
font rica d’harmonies,
malgrat el ser malalt
mon cor, riurà amb tos dies.

Castelló d’Empúries, 5 de desembre del 1918.

 ~

Nit miraclera

Gaia festa de Nadal,
rosa d’olor sense espina,
farell de llum diamantina
ocult darrera un portal.
Dins la calma de la nit,
com cap més d’altra preclara,
tota veu sembla més clara
i més obert tot sentit.
Com quan un desig afúa.
he eixit a fora cantant
amb la pensa tota nua
i amb el cor com d’un infant.
I he sentit més eixa festa
al trobar vora el camí
una mata de ginesta
abraçada a un romaní.
He aspirat la seva aroma
amb el cor ple d’emoció
i als peus de Jesús fet Home
l’he deixada amb un petó.

25 de desembre del 1928.

~

Joiosa Aubada

Boga airosa la campana
Desplegant sa veu d’argent,
La masia s’engalana
Amb rialles de jovent.
La capella, un xic llunyana,
Que rosseja el sol roent,
La portalada esbatana
Per a encabir-s’hi la gent.
Pel camí, els joves festegen,
Les comares xiuviuegen
I els homes van conversant,
Tot flairant la pura essència
Que eixa flor de l’innocència
Generosa va escampant.


25-VIII-18.

~