~
Pròleg
~
L’estiu passat, trobant-me a Roses, el meu bon amic Josep Maria Valls, en un d’aquells moments de sobrat entusiasme tan seus, va dir-me: “Voleu venir?... Us presentaré un poeta...” No em vaig fer pregar. Aviat ens trobàrem davant d’una gran casa on hi havia una bastida. El poeta era allà dalt, en plena tasca, i tot seguit va baixar llestament. Valls, somrient, va presentar-me’l: “Ací teniu el poeta: Josep Gibernau.”
Poeta i paleta alhora, Gibernau em va fer pensar en aquells graciosos versos autobiogràfics, tant coneguts, del nostre immortal mossèn Cinto :
Poeta i llauradó sô
i faig la feina tan neta,
que llauro com a poeta
i escric com a llauradô.
***
Gibernau és un home que acompleix el seu treball amb tota cura i dignitat i que, en els rars moments que li resten lliures, conrea la poesia, empès, no per una vanitat fugissera, sinó per un anhel fervorós del seu esperit. Canta en els seus versos fluids la natura que l’encisa, i l’amor i el dolor, i ho fa amb sentiment i delicadesa, donant esplai al seu cor.
La seva vocació de poeta no és pas d’ara: la producció que avui t’ofereix, lector, aplegada en aquest llibre, és d’anys, gairebé des de l’adolescència. A través d’ella podràs seguir el descabdellament d’una vida humil i noble, una vida de treballador, amb les seves joies i les seves tristeses, amb els seus entusiasmes i els seus neguits.
***
El nostre poeta s’ha dedicat també a la música. Quan era petit, al matí, sortint d’estudi, anava una hora a solfa amb un mestre de Castelló d’Empúries, d’on és fill. També començà a aprendre a tocar el piano. Cap als catorze anys ingressà d’intern en un col•legi de Figueres, on continuà els estudis de solfeig i piano. A la mateixa ciutat ensinistrà un cor d’amics que cantaven les caramelles. Després se’n va anar a Perpinyà, on dirigí durant tres anys el cor Unió Ibérica. Cap a l’any 1922 fundà al veïnat de Beguda Alta el cor Germanor Begudina, que aplega més de cinquanta cantaires. Fa vuit anys que dirigeix el cor de l’Antigua Hortonense, de Sant Llorenç d’Hortons, i el de la Unión Masquefense, de Masquefa. La seva poesia A la Senyera va ésser escrita expressament per a Germanor Begudina, i l’inspirat mestre Pahissa va posar-hi música. Amb aquest cor donà concerts a Olesa, a Montserrat i a l’Asil de Sant Joan de Déu, de Barcelona. Gibernau es mostrà infatigable en aquesta tasca cultural i artística, i les lloances que rebia eren per a ell i els seus coristes un poderós estímul per a anar perfeccionant-se.
***
Gibernau –home encara jove, de mirada intel·ligent, de faccions bronzejades pel sol- me diu si vull posar unes ratlles de pròleg a aquest aplec. I ho faig amb gust, car si l’home m’ha estat simpàtic de bell antuvi, les seves poesies m’han fet una bona impressió. Vet’ací, doncs, lector, el llibre de Gibernau. Pensa, en llegir-lo, que l’autor és un home que a penes ha pogut dedicar-se a l’estudi, però que ha viscut i ha sabut veure amb esguard clar els bells espectacles de la naturalesa. Trobaràs sens dubte incorreccions en aquestes poesies; més això no t’impedirà de copsar-ne el sentiment que les ha inspirades i de sentir l’emoció que hi traspua.
Ignasi Iglésias , el poeta dels humils, s’hauria entendrit davant el cas insòlit del paleta poeta. Jo voldria tenir almenys certa autoritat per a posar-lo com exemple als treballadors d’oficis manuals, per al conreu del propi esperit i per la formació d’una cultura pròpia.
~
Carles Rahola
Girona, febrer de 1933.
~
