Íntimes

Ella...

Per a la senyoreta Carme Valls

Rosers i clavellines
que el camí festoneu
amb roses carmesines
i clavells com de neu,
no sols en primaveres
si no en tot temps de l’any
clavells i roses veres
badeu-vos amb afany.
I quan la meravella
dels astres trau claror
i la gentil donzella
que us vol com a un tresor
reposa, confiada,
en braços de Morfeu,
amb la vostra alenada
sa cambra perfumeu.
Ocell refilador
quin cos la gàbia tanca,
i goses la tebior
de sa maneta blanca,
quan la claror del dia
les ombres han vençut
sigui ta melodia
el seu primer salut.
Acàcies verdejants
on els ocells joliu
entonen tendres cants
saltant entorn dels nius,
feu que sota el brancatge,
en l’istiu xardorós,
trobi ombrívol hostatge
el lliri de son cos.
Captaire espellifat
que el viure res t’importa
i implores caritat
trucant de porta en porta,
allarga-li la mà
sens dubte ni temença,
ja que ella minvarà
la teva defallença;
Que apar per sa bondat,
que alhora atrau i encanta,
un àngel escapat
de la muntanya santa.
D’aquesta augusta serra
en quins penyals gegants
tant fermament s’hi aferra
la fe dels catalans.
Donzell somniador
que adalerat fas via
darrera d’un amor
esdevingut follia,
Si un jorn en ton camí
veus brillar-hi una estrella,
beneeix ton destí
si aquest estel és ELLA.

Can Parellada, Desembre del 1919.

~
La cambrera
Per a Na Francisca Puig

Nada a muntanya com flor boscana
no sap de lletra ni ha vist el mar,
però és feinera, joiosa i sana
i té el cor jove per estimar.
Vull fer que baixi cap a la plana
on l’acaroni l’oreig suau,
on es delecti amb la sardana
i s’emmiralli en el mar blau.
Que quan udoli la tramuntana
sos cabells voguin despariats
i s’extasi¨davant la ufana
que pel maig mostren els verds sembrats.
Que vegi l’horta com s’engalana
de flors que embaumen a l’esclatar
i el suc xarrupi de la magrana
dolç com sa boca quan deu besar.
Si el pla li agrada i s’hi agermana,
si la muntanya no troba enyor
i a mes preguntes respon galana,
seran per ella de bona gana
la meva vida, el meu amor.

Masquefa, Novembre del 1919.

~
Un comiat

Adéu-siau, fillets, en llunya terra
vaig a afanyar el menester per tots:
si a la partença el desconsol m’aterra
quan no us tinc, vostre imatge al cor s’aferra
i torna en veus de joia mos sanglots.
La besada que us dóno és la primera
del rosari que espero desgranar
al retorn de ma anada passatgera,
si a Déu li plau que sigui la darrera
al cel, més tard, me la pogueu tornar.
El contacte de vostres carns rosades
les fibres de mon ésser ha extremit
i voldria posar-hi més besades
que cants d’ocells no hi ha a les matinades
i volades d’estels no té la nit.
Dormiu, infants, que al veure el dolç somriure
que exhorna vostres boques de clavell,
reflexe pur del vostre gojós viure,
l’emoció que em corprèn no sé descriure
i enyoro el temps que el meu era igual que ell.
Quan l’or del sol brunyeixi vostra cara,
on he posat el llavi amb tan fervor,
resseguint amb l’esguard l’estança clara
no us sobtarà la veu del vostre pare,
surant-hi, en canvi, els glatiments del cor.

Roses, 23 de juliol del 1932.

~
Maternes

No us estranyi que els meus ulls
no vessin per res cap llàgrima,
que el cor va quedar-me eixut
al morir la meva mare.

Vinc de plantar un roser
prop del clot on jau ma mare,
i aimaré les seves flors
com si fossin mes germanes.

Tots els temps em són iguals
d’ençà que és morta la mare,
que el perfum de ses virtuts
per sempre em va embaumar l’ànima.

Dues coses en la vida
no més desitjo assoli
ser digne fill de ma mare
i de la terra on nasquí.

Si Déu va criar el cel
pels bons, els màrtirs i els àngels,
de segur que al seu costat
també hi ha la meva mare.

Voldria tornar-me nin
per heure el goig inefable
de dormir-me cada nit
a la falda de la mare.

Amb tan distintes dolçors
com la Natura ha criades
totes deixen amargor
al costat del nom de mare.

De les festes, la dels Morts
és la que em don més gaubança
perquè és el jorn que menys sola
es troba la meva mare.

Cada festa porto flors
a la tomba de la mare
i si estic trist quan hi vaig
n’estic més a l’entornar-me’n.

~

Pel Maig

“Pel Maig cada dia un raig”
- diu l’adagi-. Com voldria
poder satisfer, aimia,
aquest adagi del Maig!

D’amoretes i cançons
en tindries cada dia
i amb més gust les teixiria
si em paguessis amb petons.

D’aquest cobejat tresor
no te’n mostris tan avara
i ofrena’m la teva cada,
més gemada que una flor,
perquè mos llavis ressecs
s’hi eixamorin una estona
i et creuré més tendra i bona
per haver atès mos precs.

Que, ja que l’adagi ho diu,
gosem durant ses jornades
les dolceses benaurades
d’eix mes florit i joliu.

Masquefa.

~

Desconhort

Per a l’estimada que és partida per a no tornar.

Fins que s’amagui el sol rera la serra
creuré veure en sos raigs l’or de tos rulls,
en el cel esplendent de nostra terra
el reflexe puríssim de tos ulls,
en les flors humitoses de rosada
de tes galtes gemades de frescor,
més en quin lloc l’ànima atribulada
trobarà les tendreses de ton cor?

~

Estiu

L’estiu és arribat, gentil aimada,
i amb ell els jorns serens com els teus ulls
i l’aire salabrós de marinada
que et petoneja els rulls.
Quin canvi més sobtat ha fet la plana!
el verd que l’enjoiava avui és groc,
que dels sembrats han eixugat la ufana
els raigs del sol que és foc.
El bé de Déu d’espigues que s’alçaven
arreu de la planúria, com mar d’or,
suara resignades s’acotaven
a albir del segador.
I quan en mig dels camps agarberades
sa vida irà apagant-se lentament,
tu i jo, de cara al cel, les mans juntades
entonarem un himne al sol potent.

Castelló d’Empúries, Juny del 1919.

~

Retorn

Tant temps sens trepitjar la vila aimada
on s’escolaren els meus jorns d’infant,
els jorns sempre serens que enyoro tant
i els quals voldria viure altra vegada.
Amb quin daler reprenc la caminada
aprés el dolç descans d’un breu instant,
car l’obiro en la plana verdejant
com un pastor voltat de la ramada!
Mes escar en sóc lluny i ja fosqueja
i el corriol que en la verdor serpeja
no sé per què a mos ulls sembla infinit
i que les cases blanques de la vila
són un rosari d’ombres que desfila
sota l’arc funerari de la nit.

28 de març del 1920.

~

Les teves gràcies

Encisera donzella,
la nit dorm en tos rulls,
al front et llúu una estrella
i el sol mor pels teus ulls.
Tens roses en les galtes,
magnòlies en el pit,
de les virtuts més altes
tens sadoll l’esperit.
Tens gemada poncella
en els llavis vermells,
estoig que s’esbaella
curull de rics joiells,
d’on brolla, com deu clara
de joguiner rierol,
la llengua que ta mare
va ensenyar-te al bressol.
Quan cantes, tens voltant-te,
àngels i rossinyols
que aprenen escoltant-te,
prendats d’un cant tant dolç.
L’apenat que et sent riure
oblida sa dissort
i li és més grat el viure
i més trista la mort.
I és llàntia sempre encesa,
de flam enlluernador,
ton cor ple de tendresa
on hi ha fet niu l’amor.

12 de maig del 1925.

~

Collint flors

De bon matí t’he vist,
donzella airosa,
voleiant pel jardí4com papallona,
on, amb ses belles flors,
guarnies toies
per a, de ton casal,
fer-ne una glòria.
Si és encès claveller
la teva boca,
són llirs les teves mans,
tes galtes roses,
no agencis ta mansió
amb flors flairoses,
puix que amb el teu perfum
l’emplenes tota.

20 de maig del 1921.

~

Elogis

Tens la cara solellada
com un migdia de maig
i d’haver-la tan besada
és cada ull de sol un raig.
Tens al front una corona
refulgent de rinxols d’or
que perfuma i acarona
de tes mans el lliri en flor.
Són tos llavis fruita fina
que cobeja el llaminer
i les dents la flor albina
del temerari ametller.
Un pom d’enceses roselles
en les galtes han florit,
les colomes a parelles
van i vénen de ton pit.
I és ton cor un relicari
d’honradesa, seny, conhort,
on voldria sojornar-hi
fins que me’n tragués la mort.

12 de juny del 1921.

~

Matinera

T’he vista a la finestra recolzada
guaitant a sol ixent amb ansietat,
com si del jorn que anava fent sa entrada
volguessis retenir la claredat.
Anaves justament espitregada,
mostrant l’inici de ton sí nevat;
ta cabellera negra i ondulada
deia admirablement amb ton posat.
L’orejol ha passat amb la fal•lera
d’amoixar dolçament ta cabellera,
prô s’ha aturat per no esbullar-te els rulls,
i el sol, que començava la carrera,
s’és amagat d’un núvol al darrera
per la por de topar-se amb els teus ulls.

7 d’agost del 1919.

~

Retorn de l’estimada

Oidà! la meva amor,
benhaja ta arribada
ca tu ets mon pler major,
ma joia més preada.
Amb ton retorn festiu
de goig tot m’embolcalles
i em sembla que el món riu
confós en tes rialles.
Al rebre de tos ulls
el doll de llum serena
s’esfondren els esculls
dels quals ma vida és plena.
Tu em portes el cel blau
dels jorns de primavera
i l’afalac suau
de l’aura matinera.
Tot jo sóc inundat
d’un desig que m’arbora
i em sento trasbalsat
de veure’m a ta vora.
Creuré que sóc al cel
si per gaubança meva
em fas gustar la mel
d’una besada teva.
I mentre per l’espai
el bes prendrà volada,
diré amb més goig que mai:
Benhaja ta arribada!

13 de juliol del 1919.

~

Temença

Flor del jardí de ma vida,
ocell del niu de mon cor,
núvol rosa de mos somnis,
del món mon únic tresor.
Quan dorms, que vetllen els àngels
ton son voltant el bressol,
en mon cor rau la temença
de què amb ells no alcis el vol.
Sols quan contra el pit t’estrenyo
sento gaubança i conhort,
que, els fills, dels braços dels pares
no gosa endur-se’ls la mort.

3 de juliol del 1921.

~

Joguina

Quan vull fer un petó
a la que em guarda el cor,
amb mística dolçor
em fa el següent sermó.
No em toquis, fes-te enllà
o el Déu Totpoderós
damunt nosaltres dos
ses ires desfarà.
No em vulguis besar més,
que, al besar-nos, pequem
i, com més ens besem,
més gros el pecat és.
Si tu et vols condemnar
jo vull morir en pau
i així, vers el cel blau,
mon ànima podrà lliure volar.

Tan bon punt ha parlat,
l’agafo dolçament
i estampo un bes roent
en son rostre gemat.
Sos llavis coralins
se’m mostren de bon grat
i, així que els he besat,
em semblen més divins.
I, cenyint el seu cos
suaument amb mon braç,
li dic amb to amorós:
Com vols pugui indignar
que els dos ens estimem
al Déu que tant temem,
quan Ell morí en la creu de massa aimar?

4 d’octubre del 1918.

~

Gelosia

Tinc gelos de les flors que dúus al pit
i, com elles, voldria
reposar dolçament al mateix llit
i exhalar-hi els sospirs de l’agonia.
Tinc gelos de la clara llum del cel,
més clara i transparent quan ton cos banya,
i, en canvi, espero el jorn sempre amb anhel,
vols cosa més estranya?
Estic gelós de l’oreig matinal
perquè si alguna estona
traus a fora ton rostre virginal,
el besa i acarona.
Sento gelos dels raigs de l’astre d’or
que, en el teu cap, hi vessen gota a gota
tan sorprenent tresor,
que el brill del diamant ni menys s’hi nota.
Sento gelos dels satinats cabells
que formen ta abundosa cabellera;
tinc gelos i, sense ells,
series tan xamosa i encisera?
Sento gelos del canti verniçat
que al tornar de la font gojosa ostentes
apretat al costat
i prest a refrescar boques sedentes.
Tinc gelos de les robes de ton llit,
odorants de bugada,
que en el misteri august de l’alta nit
purifiquen ton cos amb llur besada.
Tinc gelos de la terra que et sosté,
on iran tes despulles;
si això veia, ben prompte et seguiré,
si l’arbre mor, què no faran les fulles?
Sento gelos de tot, i en ma dolor
em pregunto si això és passió o follia.
Si gelos són amor,
beneïda mil cops la gelosia!

4 d’octubre del 1918.

~

Desconhort

Mireu-la la companya de ma vida
en el llit del dolor com flor marcida
per la freda alenada de l’Hivern
que ha esblanqueït sa negra cabellera
i esblaimat el color roig de cirera
de sos llavis, flor melosa i perfumada
en quin càlzer bevien la rosada
els meus llavis d’amor assedegats;
sos cabells que he amoixat tantes vegades
en les hores serenes i callades
que unifiquen els cors enamorats.
Arbre robust, de corpulenta soca,
quines arrels furgaven en la roca,
quina brancada escalonava el cel,
ja no veuràs florir més primaveres
ni les espesses boires matineres
cobriran ta verdor amb el seu vel.
Ja no hi vindrà el pastor amb sa ramada
a retrobar-hi l’ombra regalada
en les hores roentes de l’estiu,
ni hi tornarà la joguinera ocella
a dir-s’hi mots d’amor amb sa parella
ni a cercar-hi la branca per son niu.
Ferm baluard de viva resistència
que seguint els dictats de la consciència
mai les passions niaren en ton cor,
si, per dissort, ta vida veig finada
qui eixugarà de ma galta mullada
les llàgrimes nascudes del dolor?
Qui calmarà en mes hores de tristesa
mon desconhort que, com fera au de pressa,
aferrarà ses urpes en mon cos?
Si m’atueix traïdora malaltia,
qui serà que endolceixi ma agonia
fins que em sigui atorgat l’etern repòs?
Si tu te’n vas, dolça i fidel companya,
no tardarà a matar-me la migranya
i el temps que et sobrevisqui, mon consol
serà venir sovint prop ta fossana
a escampar-hi perfums de flors tardana
que mor migrada de no veure’l sol.
Mireu-la la companya de ma vida,
la llum de la mirada esmorteïda,
resseques les magnòlies de son pit,
font de vida pels fills que al cel pujaren,
als qui amb tan viu dolor sos ulls ploraren
i amb els qui espera unir son esperit.

7 d’octubre del 1918.

~

Amargors

He estat greument malalt i ho has sabut,
pro com el vencedor, que en lluita fera
es rabeja amb la sang del trist vençut,
tu amb mi has obrat d’idèntica manera.
Han vingut a oferir-se’m bons companys,
fidels amics, parents, gent coneguda,
tot fora tu, que has desoït mos planys
sabent com ta presència m’és volguda.
Al recordar les hores de dolçor
passades vora teu, en mon desvari
et cridava dient-te, amb viu dolor,
per què em deixes sol en mon calvari.
Del llit estant, sentia pel carrer
ton gai parlar i el dring de ta rialla,
i això, que era altre temps mon millor pler,
em semblava el refrec de la mortalla.
No em creia que befessis mon record
ni que els teus juraments fossin mentida
i que mentre lluitava jo amb la mort
tu amb un altre gosessis la vida.
Per què has jugat així amb el meu cor?
són com el teu els altres cors de dona?
Flor que naix al matí i al vespre mor,
estel que parpelleja poca estona...
Dintre pocs jorns tindré l’immens consol
de sadollar-me el cos de llum i d’aire,
d’oir els refilets del rossinyol,
i aspirar de les flors la grata flaire.
Si ens veiem, per atzar, podria ser
que et trobessis de sobte avergonyida
i, omplint-se de claror ton cor d’acer,
et sentissis culpable i penedida.
Et prego que, si arriba aquest instants,
no vulguis, amb ton plany, barrar ma via,
perquè encar, malgrat tot, t’estimo tant
que tinc temor de què er perdonaria.

1 d’octubre del 1918.

~

Traïdoria

Flor que al bo de ton esclat
un vent gebrat et destria.
Estel que el grop ha entelat
ta flama amorosa i pia...

Tinc el cor esmicolat
per la seva traïdoria,
tot l’amor li havia donat
i encara més si el tenia.

Passen els jorns i, pel plor,
servo humida la parpella,
sinó el temps, quin guaridor
per turment que m’agabella?
Quin poder el teu, amor,
per obrar tal meravella,
que cada bocí és un cor
que amb més força bat per ella?

29 de gener del 1929.

~

De cara al cel
A na Carme Soler.

Guaita aquestes meravelles
del cel, que en diem estrelles,
relluir en la foscor.
Cada una sembla un lliri,
puir emblema del martiri
de les verges del Senyor.
Vols que les vagi a abastar
per guarnir-te’n un collar
que una reina envejaria?
Mes no, que les resplendors
de tos ulls enlluernadors
el seu brill eclipsaria.

Figueres.

~

Oblit

La meva boca que tant reia,
petit ocell refilador,
que la rialla tant li esqueia
i que em valgué la teva amor,

és com les tombes oblidades
on hi ha les cendres del caliu
que hi vas encendre amb tes besades
quan sempre el temps m’era festiu.

Gener del 1920.

~

Troba d’amor

Perdut entre el fullam
de la brancada
d’un arbre corpulent
que el cel escala,
prop del balcó on mon bé4confiat descansa,
a nit un rossinyol
hi refilava.
Sos dolços refilets
con m’encisaven!
Sa melodiosa veu
al cor m’entrava!
Si jo entornar sabés
cançons gaies
i poder-les cantar
prop l’estimada
per dir-li el pur amor
que el cor li guarda,
per més que ja ho llegeix
en mes mirades
en les quals la passió
hi encén la flama
quin foc abrisador
mon cor hostatja.
Dóna’m, joliu ocell,
les teves ales
i el ric tresor de veu
que ton bec tanca,
que, quan finit el jorn,
la nit davalla
i la lluna el jardí
de llum amara,
també refilaré
prop de sa cambra
fins que es cloguin pel son
sos ulls de fada.

6 de novembre del 1918.

~

Fidelitat

Tu fores, dolça esposa, qui encengueres
en mon pit la passió
i ton llavi vermell com les cireres
va ser el lloc d’honor on hi reberes
el meu primer petó.
I que no pots sentir-te’n penedida,
ni pot saber-te greu,
car trobí sa dolçor tan exquisida
que no he besat, de dona, en eixa vida
cap més llavi que el teu.
Ells són la cara deu on he apagada
la meva set d’amor
i si he brandat la testa, apesarada
per dissort malastruga, ells l’han minvada
amb mots eixits del cor.
Ton cor com llibre obert, en quines planes,
els fills que has dut al món
hi ha trobat, odorants com flors boscanes,
a l’ensems que consells, màximes sanes
que han gravat en son front.
Un jorn ens deixaran com l’ocellada
quan abandona el niu.
mes, si uns obliden qui els hi ha dut becada,
ells prou enyoraran la llar honrada
on la pau sempre hi viu.
Pró si se’n van jo em quedaré a ta vora
fins el darrer sospir,
fins que vingui la mort i amb mà traïdora
consumi en mi sa tasca destructora,
convidant-me a morir.
I em semblarà més curta l’agonia
i el sofriment més lleu,
si em recordes el goig del primer dia
que vaig besar tos llavis amb follia,
besant mon front de neu.

27 de març del 1929.

~

Festiva

Amb joia manifesta
el cor les ales bat,
que avui és de ta festa
el dia senyalat.
Seguint el bell exemple
que els pares m’han donat,
del Senyor, vers el temple,
més passes he adreçat.
Rendint-hi vassallatge,
als peus m’he agenollat
d’una pietosa imatge
de Crist crucificat.
Al començar la missa
li he dit: - Mon Déu amat,
ma vida és malaltissa,
l’amor m’ha trasbalsat.-
Quan l’hòstia sacrosanta
son ministre ha llevat:
-Serà ma joia tanta
de viure al seu costat?.-
Ma pregària darrer
amb la missa ha finat:
- La vida m’és sobrera
si tal goig m’és vedat.-
Per prendre ma via,quan de sos peus m’he alçat,
sa cara resplendia
de viva claredat.
Ans de tancar la porta
la cara hi he tombat
i ma esperança morta
ha tret novell esclat.
Quan he sortit a fora
el sol m’ha enlluernat
i amb veu dolça i sonora
una au ha refilat.

10 de març del 1913.

~

Tardorenca

Baixem cap a la plana,
la meva amor,
que en aquesta cabana
se’m glaça el cor.
Tornem cap a la prada,
cuita, per Déu,
ans que la serralada
s’ompli de neu.
Irem baixant, amada,
fent-nos petons,
mentre que l’ocellada
canta cançons.
Emprenem junts la via
sens cap temor,
per servir-nos de guia
tenim l’amor.
La davallada és dolça,
i si ens cansem,
damunt un llit de molsa
reposarem.
Faré de flors boscanes
flairós pomell
que guarniran, ufanes,
ton rostre bell.
I la planta i l’ocella
quan et veuran
com a reina novella
t’adoraran.
Tu estaràs ben cofoia
de tant honor,
sentint, jo, ple de joia
batre mon cor.
Al saber-ho les fades,
ma dolça aimia,
es sentiran fletxades
de gelosia.
Pro nosaltres, joiosos,
anirem baixant,
mirant-nos amorosos,
rient, cantant.
Cantant cançons novelles
que el rossinyol
al trobar-les tan belles
pararà el vol.
I arribant a la plana
darem l’adéu
a la nostra cabana
plena de neu

23 d’octubre (del 1912).

~

Convit

El diumenge arribat, dolça estimada,
irem a passejar per la plantada
que s’alça prop del riu,
i allà sota el dosser del verd fullatge,
trobarà nostre amor segur hostatge
en el grat ombradiu.
Damunt l’espès herbei que la catifa,
respirant l’oreig sà que el cos revifa,
asseguts ben a prop,
esgranant tot l’amor que el teu cor guarda,
veuré escolar les hores d’una tarda
més dolça que l’arrop.
Com volent prendre part en la conversa,
ben aviat vindrà alguna au dispersa,
enyorosa d’amor,
que sa companta al vent dóna a tot hora
mentre que el plant de l’au que canta i plora
va a raure a la buidor.
Si jo em trobés un jorn com eixa ocella
vagant pel món, perdut, sense parella,
tot sol eternament,
la pensa enterbolida pel deliri,
seria ma existència llarg martiri
de refinat turment.
Seria, sense tu, font estroncada,
vaixell perdut en mig la mar airada,
ramat sense pastor,
nit sense estels, malalt sense esperança,
sentenciat a qui l’hora se li atança,
jardí sense una flor.
Si, per dissort, em feies traïdoria,
de ta acció abominable, ofegaria
la venjança en mon pit,
mes, tantost la ferida fos tancada,
que en mon cor cap més dona hi fes entrada
tindria prohibit.
Més, això no serà, en tinc la certesa,
l’amor que ens van jurar a l’infantesa
no pot borrar-lo res,
sa flama cada dia més s’arbora
i, si quan sóc absent, ton cor m’enyora
el meu t’estima més.
No turmentem la pensa amb tal tortura,
massa vindran els jorns de desventura,
els dols i els desenganys,
gosem de les dolceses de la vida,
tot riu a nostre entorn i ens hi convida
l’edat dels divuit anys.
El diumenge arribat, dolça companya,
a l’ombra de l’arbreda que el riu banya
amb plàcida corrent,
rendiré a ta bellesa vassallatge,
cada arbre transformat en fidel patge,
cada fulla en servent.

31 d’octubre del 1918.

~

Amor perdut

Recordes que quan érem criatures
anàvem sempre junts com dos germans?
Sols pensàvem en riure i fer postures
i ja ens aimavem com si fóssim grans.
Pariona va ser nostra ensenyança,
al Pa dels Àngels vàrem rebre junts,
de la sardana, nostra airosa dansa,
vàrem repuntejar els primers punts.
Plegats ens fèiem grans com eura i roure,
érem dos i una sola voluntat,
tes penes el meu cor feien commoure,
si jo reia tu reies de bon grat.
Pel mes de Maig, que la terra és florida,
un vespre, de la lluna a la claró,
van jurar estimar-nos per la vida,
segellant nostre pacte amb un petó.
Aimant-nos tendrament els dos creixíem
i, com la flor que enyora el bes del sol,
si érem lluny l’un de l’altre no vivíem,
sols essent junts gaudíem de consol.
Un jorn, em sembla encar com si fos ara,
el vaig veure endolada i sanglotant
seguint el cos sens vida de ta mare,
que la va perdre al dar-la a un nou infant,
rojos els ulls, decantada la testa
damunt ton pit virginal i turgent,
com un lliri abatut per la tempesta,
com la rosa que ha colltorçada el vent.
Passat poc temps va anar-te’n a la vila,
jo vaig quedar al poble treballant
i ma vida era plàcida i tranqui-la,
car confiava en ton amor constant.
Als primers temps tot sovint m’escrivies
llargues lletres rublertes de passió;
ja ho podies prou fer, puix que sabies
que en la vida eres tota ma il•lusió.
Més això durà poc i, quan em creia
que el teu amor per mi era més vehement,
com que el gran faust de la ciutat t’atreia
aviat vas trencar ton jurament.
I mentre mon record així escarnies,
oblidant les promeses del passat,
fent parella amb un altre, presumies
les gràcies del teu cos per la ciutat.
Al saber-ho, escrivint-te, et demanava
que em diguessis perquè em feies tant dany
i, a cada nova lletra que enviava,
rebia, amb ton silenci, un desengany.
A la fi vaig resoldre no cansar-te,
comprenent que era inútil mon dolor,
i com més m’esforçava en oblidar-te
més cor endins furgava el meu dolor.
Ha anat passant el temps, mes la ferida
que obrirés en mon cor amb ton desdeny
per més que vulgui no veuré guarida,
si a tothora vers tu l’amor m’empeny...
Al poble has retornat i, segons diuen,
vens a enllestir-ho tot pel casament,
i els que ho saben, al veure’m, de mi es riuen
afegint a ma pena un nou turment.
Al marxar duies dol, ara vas blanca
i ets com un raig de llum en la foscor,
i el dol que tu has deixat, d’ençà que em manca
el teu amor, jo el porto dins el cor.

10 de maig del 1918.

~

Presoner

Sóc presoner i en ma presó
sempre hi campeja l’alegria,
sóc presoner i en ma presó
hi floreix sempre una cançó.
Hi estic molt bé allí dins tancat,
ningú em don res i res m’hi manca,
hi estic molt bé allí dins tancat
sens desitjar la llibertat.
No hi ha portal ni s’hi veu res
que indiqui el lloc per on entrar-hi,
no hi ha portal ni s’hi veu res
més jo sé bé que hi estic pres.
Tal volta fou pel dolç mirar
que de tos ulls es desprenia,
tal volta fou pel dolç mirar
que dins ton cor vaig penetrar.

Can Parellada, desembre del 1919.

~

Absència

Et guaito en el retrato creient que ets viva,
barbotejant paraules de passió,
i mon llavi, febrós, al teu arriba,
per heure’n la dolcesa d’un petó.
Mes el teu llavi és sec i ta mirada
no té la llum que cerco vanament,
- gelina font que, amb dol, veig estroncada
a l’atançar-m’hi, més que mai, sedent.-
I obrint-se de mos llavis la ferida,
- com tendre ocell que el niu deixa amb recel
pels camins atzarosos de la vida,-
s’escola, amargament, ton nom de mel.
I, empès per la il•lusió, en ta faç gemada
el meu esguard perdura llargament,
mes el teu llavi és sec i ta mirada
no té llum que cerco vanament.

12 de gener del 19120.

~

Íntima

Si cada volta que t’he besada
cada bes fóra brillant estel,
fóra ta cara, ma benamada,
com les nits clares de l’estiuada
que a voladuríes vaguen pel cel.

Si cada volta que t’he besada
cada bes fóra flairosa flor,
fóra ta cada, ma benamada,
de papallones sempre voltada
per a ubrigar-se de tanta olor.

Si cada volta que t’he besada
cada bes fóra volva de neu,
la teva cara, ma benamada,
quantes vegades fora envejada
per les muntanyes del Pirineu!

Castelló d’Empúries, el 1919.

~

L’estiuet de Sant Martí

A Na Teresa Abella

Plora el jardí desolat,
car l’ocell no hi saltirona
i fa poc se n’ha allunyat
la darrera papallona.
No hi davalla el sol radiant.
No hi davalla el sol radiant
a jugar-hi amb les floretes
i la nina i so amant
no s’hi diuen amoretes.
El jardí plora d’enyor,
car l’acora la tristesa,
i per l’angoixa, la flor
de la planta s’és despresa,
Mes de nou el sol hi bat,
de Sant Martí n’és la festa,
i el jardí amb novell esclat
virilment alça la testa.
Hi retornen papallons
i l’amorosa parella
hi canvia llargs petons
mentre refila l’ocella.
I el jardí riu bojament
amb sonora riallada,
ignorant que el goig que sent
no tindrà gaire durada.
Mateix que al jardí, a mon cor
també el matava la pena,
esperant qui de l’amor
es dignés a fer-li’n ofrena.
Fins que avui, jorn benaurat,
he rebut la lletra amada
i el consol que m’ha portat
és ma joia més preuada.
I, talment com al jardí,
ha estat ta lletra exquisida
l’estiuet de Sant Martí
de la meva trista vida.

Castelló d’Empúries, 1918.

~

Plant

Muntanyes del Penedès
ni mai que us hagués petjades,
no tindria el cor malmès
ni les galtes escaldades.

-

Dona que quan m’has parlat
no he sabut què contestar-te
i en mon cor has despertat
la follia d’estimar-te.
Tu que ignores tot fatic
i tens sempre a punt el riure
no esclafeixis, si ara et dic
que lluny de tu no puc viure.
Tu te n’has endut mos cants
i has estroncat mes rialles
i de ma joia d’abans
ja en toco les acaballes.
I si vull trobar conhort
en mon trist pelegrinatge
tinc d’evocar el record
de ta idolatrada imatge.
M’has fet el teu presoner
sens deixar-me l’esperança
d’entreveure el jorn certer
de la meva deslliurança.
Que els records que en mi has deixat,
de ton cor gentil ofrena,
no sols no em deixen calmat
sinó que augmenten ma pena.
D’enyor em sento ferit,
em consum la melangia
i despert passo la nit
i estic somniant de dia.
Torna prompte al meu costat,
que sens tu la vida em pesa,
i vivint de tu allunyat
el morir no em fa feresa.
Torna i diga’m algun mot,
que, a l’oir la melodia
de ta veu, ja tindré tot
ço que el cor febrós ansia.

-

Muntanyes del Penedès,
verdejants com l’esperança,
un cor ferit d’enyorança
us deixa per sempre més.

12 d’octubre del 1919

~

Dolorosa

Avui he entrat a la cambra
on deixares d’alenar,
reliquiari que tancava
les teves intimitats.
A l’adreçar la mirada
vers el llit on vas finar
m’he sentit per l’enyorança
amb més força agullonat.
Es fred com el clot que guarda
el teu cos inanimat
i buit com mon cor que plora
la teva pèrdua fatal.
El plor pels ulls em traspua
i em rodola cara avall,
rentant així les besades
que altre temps hi vas posar.
M’he aturat prop a finestra
oberta de bat a bat
que apar la gola d’un monstre
que tot ho vol devorar.
Quants cops darrera sos vidres
t’havia vist, escoltant
els cants d’amor que brollaven
de mon cor apassionat!
He girat els ulls a terra
quan m’he adonat del mirall
que tantes voltes havia
ta bellesa reflexat.
Al damunt d’una tauleta
encara hi havia un ram
dels que et duia cada festa
i et posaves al costat.
Com si fos una relíquia
l’he agafat per respirar
l’aroma que no tenia,
puix que amb tu el cel va volar.
La besada que os llavis
devotament hi ha posat
ha ressonat per la cambra
amb la tristesa d’un plant.
Al damunt la calaixera
hi he vist el teu retrat
que no he besat amb la boca
perquè el cor ho ha fet abans.
Dins el joieller hi havia
l’anell que et vaig ofrenar
el dia que ens vam prometre
i la mort ha profanat.
Per què no te l’emportaves?
Quin record de mi tindràs
durant el temps que transcorri
fins que amb tu em vingui a juntar?
El coixinet de fer puntes,
en un recó abandonat,
com jo, vanament, espera
les moixaines de tes mans.
Els ocells que s’arraulien
els dies de tempestat
a l’àmpit de la finestra
quina fredor sentiran!
Les flors que amb tan goig cuidaves
es moren de sequedat,
si el cel no se n’apiada,
quina agonia tindran!
Sentint que el verdum cantaire
només feia que piular,
ensenyant-li on cau ta fossa,
li he donat la llibertat.
Amb mon plor que cada dia
la terra humitejarà,
les plantes que la voregen
quina ufana que tindran!
Permetés, Déu, que com elles
també estar-me nit i dia
vetllant ton son eternal...

30 d’octubre del 1918.

~

Abans i ara

I

Davant mon roser florit
he resat embadalit
durant una bella estona
i amb ses carmesines flors
pel consol dels meus amors
he teixit una corona.
Li he oferta gentilment,
l’ha rebuda ella somrient
remerciant-me amb la mirada
de sos ulls enlluernadors,
de plaers prometedors
i de joia inacabada.

II

Quan d’ella era ben aimat
sovint recordava amb grat
el moment d’aquella ofrena,
ara que sé que no em vol
m’omple el cor de desconsol
el record d’aquella escena.
I penso a cada moment
que quan vaig fer-li el present
d’aquelles flors carmesines,
tal goig li degué causar
que me l’ha volgut tornar
dant-me, en lloc de flors, espines.

~

Traspàs

Quan tancares a la llum
els teus ulls enlluernadors,
al volar-hi ton perfum
llençà el cel més resplendors.
Si de veure’m tinc anhel
de tos ulls al clar espill,
a la nit cerco pel cel
les estrelles de més brill.

Castelló d’Empúries.

~

Abril

Mes d’Abril, gentil i airós,
que et presentes gai i digne,
sota un cel clar i benigne
i amb l’oreig tebi i flairós.
Mes que festeja el jovent,
amb tendresa apassionada,
el balcó de l’estimada
perfumat i resplendent.
Mes que ens portes per consol
de les tèrboles jornades
la garlanda de passades
que teixeix el rossinyol.
Que en mig la polpa ufanosa
dels sembrats esmaragdins,
esbandits de tota rosa,
claregem més els camins.
Mes en què la boca espera,
cansada de tants llemins,
dentellejar els robins
de la molsuda cirera.
Mes que ens portes dues festes
celebrades a desdir,
al Sant d’arriscades gestes
que les roses fa florir
i la Verge de la Serra,
que, del Montserrat estant,
vetlla perquè aquesta terra
sigui rica i triomfant.
Mes rialler i eixerit,
jo et comblo d’enhorabones,
tu el més rebec arracones
i ens deixes el més florit.

11 d’abril del 1929.

~

Prec

No em miris més, aimada,
que en la teva mirada
no sé què hi tens d’estrany, que quan em mires
em dónes pena i goig a la vegada.
No em parlis més, xamosa,
que ta veu melodiosa
quan em parla d’amor, m’omple de joia
el cor i em deixa l’ànima commosa.
No em besis, temptadora,
com fa ara a tothora,
que si el foc de tos besos m’infon vida,
petonejar-me tant la mort em fóra.

Castelló d’Empúries.

~

Melangia

Quan bufa el vent glaçador
fustigant la terra humida,
que fan d’hostatge a la neu
les muntanyes, i al conreu
no s’hi veu senyal de vida,
quina tristesa fa al cor
una llar sense escalfor!...

Quan de nostres jorns, el sol
va decantant a la posta
i ens diuen els cabells blancs
i els membres pesats i rancs
que la vellesa, s’acosta,
com espanta el veure’s sol
sense llar, sense consol!...

29 de gener del 1929.

~

Capvespral

Pujàvem el camí del Santuari
enllaçades les mans, joiós el cor,
i m’obrires el teu com un sagrari
perquè hi xuclés la mel de ton amor.
Escoltant-te, gojós, el meu glatia
com un ocell que vol fugir del niu,
i els lliris de tes mans fort estrenyia
a l’impuls de l’amor que per tu hi viu.
Llavors, del foc del teu la flama encesa,
vaig veure en els teus llavis traspuar
i tu encara no et creies ser compresa
que ja els meus es delien per besar.
I esperava amb anhel l’hora en què el dia
cloés els ulls, llençant l’últim sospir,
per a besar tos llavis amb follia,
donant així consol al meu sofrir.
Per fi el jorn va tombar i alguna estrella
relluïa, isolada, per l’espai
i a sa pàl•lida llum eres més bella
i els teus petons eren més bons que mai.
I enllaçades les mans, juntes les boques,
pujàvem tot perdent-nos, bosc endins,
i aquells camins plens d’esbarzers i roques
els crèiem tapissats de llessamins.
I a l’arribar a dalt el Santuari,
que vam besar la mà del Reverend,
ell seguia mirant el breviari
i tu i jo ens esguardàvem mig rient.

15 de setembre del 1918.

~


Mort i vida

Als braços de la mort
t’has llençada somrient
i has finat dolçament
com un pietós record.
D’un viure més plaent
has assolit el port
i el pes del desconhort
no et serà més punyent.
I en tant que un fred humit
recrudeix el neguit
que plana per l’estança,
l’ametller atrevit,
alçant el front florit,
pregona la bonança.

4 de novembre del 1918.

~

Quan hauré finat

Els lliris purs de la neu
floreixen damunt la terra
com catifa de blancor
que embolcalla plans i serres,
portant alegrois als cors
i clarícies a la pensa.
El vent reté son alè
prendat de tanta bellesa
per no esbaldir el perfum
ni profanar la puresa
d’eix immaculat mantell
teixit per mans miracleres.

El jorn en què l’esperit
voli a les regions serenes
plagués a Déu que la neu
colgués del cos la desferra
i que no la fongués mai
ni el clar de la nit serena,
ni la xafogor del sol,
ni la pluja degotera,
ni quan despentina el vent
els pins de dalt la carena.

3 de març del 1932.

~

Revelació

Gentil cambrera de veu melosa,
de cor angèlic, de rostre franc,
de galtes fresques com una rosa,
de fi pelatge rosat i blanc.
Quan deixo el poble que vinc a vila
no és el bullici ço que m’atrau:
és ta mirada dolça i tranqui-la
que tant m’encisa, que tant t’escau.
Moltes vegades ni sortiria,
que lo de fora no em sap pas greu,
si és mon deliri i és ma alegria
passar les hores al costat teu.
Ja veus si en tanca de meravelles
dins ses artèries la gran ciutat,
doncs ti ets la sola de totes elles
que en veure goso, que em té encantat.
Encar que amb pena, ans de deixar-te
escolta atenta ço que et vull dir,
no són paraules per enganyar-te
escolta atenta ço que et vull dir,
no són paraules per enganyar-te
que el cor que estim no sap mentir.
Allà en el poble, quantes vegades
quan seré a soles trobaré enyor
la llum serena de tes mirades
totes tendresa, totes dolçor.
Quantes vegades en ma fal•lera
al tornar a casa creuré que et veig,
que vens a rebre’m tota riallera
com quan tornava del meu passeig.
Vols que transcorri tan sols un dia
sens que em recordi, fent el repàs,
de la cambrera que aquí em servia,
el pa em llescava i m’omplia el vas?...
Gentil cambrera, dolça encisera,
quina mirada fereix el cor,
si un jorn volguessis, gentil cambrera,
guarnir la cambra del nostre amor...!

Barcelona, Octubre del 1918.

~

La meva rosa

En el primer de Maig,
jorn dedicat a les mares

Mare meva, com m’encanta
l’homenatjar-vos com cal,
que, en vós, veig més una santa
que una dona terrenal.

En el pit, no em posaria
una rosa flamejant:
que, a vós, us hi portaria,
majestuosa i triomfant.

Guiadora dels meus passos,
far que em mostreu els esculls,
i m’acolliu en els braços
i m’amoixeu amb els ulls.

No cal que porti una rosa
per demostrar-vos amor,
que, per vós, sempre és flairosa
la poncella del meu cor.

Mare meva, dolça Mare,
de la llar guia i content:
visqueu forces anys encara
per fer-vos acatament.
~